És sabut que aquesta casa venerable, de la qual ara celebrem el centenari, ha estat (potser encara ho sigui) un centre vital per a la història intel·lectual de Mallorca. A aquest respecte, aquí s’han congregat i congriat intel·lectes i escriptures rellevants dels segles XIX, XX i XXI. Decoren la sala de professors alguns retrats que confirmen l’afirmació acabada de fer. Però avui −quan amb motiu del lliurament del Premi Cavall Verd l’AELC ha fet la pensada de recordar-nos-la en tribut− nosaltres volem aturar-nos en la figura d’algú que no hi té retrat: Manel-Claudi Santos (Palma, 1960-2008). En va ser professor de llengua catalana fins al moment de la seva infortunada pèrdua, massa jove. Ara, la seva personalitat creativa deixa al lector papers de poesia, de narrativa i de crítica literària i cinematogràfica. També signa alguns guions de produccions audiovisuals sobre les figures de Llorenç Villalonga i de Josep Mª Llompart. I alguna traducció.
Com a poeta va rebre llorers des del seu inicis: guanyà el Ciutat de Palma el 1979 amb Rapsòdia nocturna (1980), un poemari del qual renega potser pel to d’existencialisme juvenil que encara esbravava; guanyà també el Rafel Sari de poesia del 1984 a les Festes Pompeu Fabra de l’Alguer, amb Les cambres vora la pluja (1991), potser el seu cim poètic. L’últim llibre de versos publicat data d’abans del canvi de segle, Arquitectures d’absència (1997), un llibre en què el poeta ja s’hi declara pòstum: ja no farà més versos. Potser no hi haurà millor homenatge que acudir als seus textos: http://goo.gl/EBt3b7
Com a narrador deixa un volum de relats, Quadern de retorns (2004).
Vegeu: